Una de les millors fotos de la Nura, a la casa de menorca.
A Segovia feia molta calor
Amb els companys de l'equip a Segovia
Quant estava malalt no es separava de mi
Amb el cap al coixi... :-))
Durmint amb el seu company de pis...
Postures trobades... :-))
Sempre durmint??
Els jocs de besties o se'l menja???
Estrenant el sofa
Les nostres passes sempre anaven juntes.
A l'estiu prenent el sol
A sobre meu quan vaig arribar a casa després de l'operació
Em dones madalnes??
Durmint raro... :-))
Durmint bé... :-)
A Can Buixeres buscant pinyes
Espavila que esta plovent... :-)
Sempre tenia un ninu per jugar.
Retrat en Blanc i negre de quan era més jove...
Jugant per Collserola amb el Leite
Que ve que s'està al sofa...
Al costat d'un pi a collserola...
Un petò als llavis??? quin fàstic... o no...
La Nura es va morir ahir per la nit després de 12 anys 5 mesos i 11 dies d'estar entre nosaltres.
Després de l'operació semblava que tot anava força bé, mica en mica anava recuperant-se, de fet ahir va arribar a menjar això va fer que m'alegrés ja que si menjava l'ànemia que patia per la sang que va perdre a l'operació aniria marxant, vaig invitar a dinar al meu pare a la Tieta i a l'Esther, la noia amb la que vaig compartir pis durant més de dos anys i que també se l'estimava molt, tots van veure que estava molt millor...
A les 20,30 vaig marxar de casa pk m'havien convidat a l'aniversari d'una companya de feina i la vaig deixar a casa... quan vaig tornar a les 23,45 vaig obrir la porta i no va venir a saludar-me com feia quasi sempre i vaig pensar que estaria cansada durmint, però vaig sentir una olor rara... me la vaig trobar morta a una habitació, estirada de costat, ja estava freda... em vaig posar molt nerviós, no volia creure el que estava veient, la cridava, vaig trucar al meu pare, al pepe, a l'amic veterinari i ningú contestava, al final vaig trucar a l'Esther, que va venir per estar amb mi i amb la Nura aquells moments, la veritat és que mai li agrairé prou la companyia que em va fer en aquells moments i el que em van ajudar les seves paraules sempre positives.
El que em matxaca és no haver estat al seu costat en els últims moments i pensar en que es va morir sola, però com va dir L'Esther, nosaltres no decidim com han de passar les coses.
Vem estar com una hora i mitja parlant i acariciant el seu cos sense vida, però encara tant suau i dolç com sempre i després la vem portar a la clínica on la van operar, allà els hi vaig explicar com havia anat tot i els hi vaig demanar que volia saber per que havia passat, potser avui l'obren per veure el motiu.
Després vaig acompanyar a L'Esther a casa seva i jo vaig marxar a Can Buixeres al parc on hi he passat més estones amb ella i vaig fer una volta llarga recordant milt i un moments, la vaig veure per tots els racons, corrent, estirada, bordant, bebent aigua... quan vaig arribar a casa vaig fer una carpeta amb moltes fotos seves i me les vaig mirar un parell de cops...
Ara toca el que més costa que és dir-ho a la gent que la coneixia i començar a acostumar-me a la seva absència.
Després de l'operació semblava que tot anava força bé, mica en mica anava recuperant-se, de fet ahir va arribar a menjar això va fer que m'alegrés ja que si menjava l'ànemia que patia per la sang que va perdre a l'operació aniria marxant, vaig invitar a dinar al meu pare a la Tieta i a l'Esther, la noia amb la que vaig compartir pis durant més de dos anys i que també se l'estimava molt, tots van veure que estava molt millor...
A les 20,30 vaig marxar de casa pk m'havien convidat a l'aniversari d'una companya de feina i la vaig deixar a casa... quan vaig tornar a les 23,45 vaig obrir la porta i no va venir a saludar-me com feia quasi sempre i vaig pensar que estaria cansada durmint, però vaig sentir una olor rara... me la vaig trobar morta a una habitació, estirada de costat, ja estava freda... em vaig posar molt nerviós, no volia creure el que estava veient, la cridava, vaig trucar al meu pare, al pepe, a l'amic veterinari i ningú contestava, al final vaig trucar a l'Esther, que va venir per estar amb mi i amb la Nura aquells moments, la veritat és que mai li agrairé prou la companyia que em va fer en aquells moments i el que em van ajudar les seves paraules sempre positives.
El que em matxaca és no haver estat al seu costat en els últims moments i pensar en que es va morir sola, però com va dir L'Esther, nosaltres no decidim com han de passar les coses.
Vem estar com una hora i mitja parlant i acariciant el seu cos sense vida, però encara tant suau i dolç com sempre i després la vem portar a la clínica on la van operar, allà els hi vaig explicar com havia anat tot i els hi vaig demanar que volia saber per que havia passat, potser avui l'obren per veure el motiu.
Després vaig acompanyar a L'Esther a casa seva i jo vaig marxar a Can Buixeres al parc on hi he passat més estones amb ella i vaig fer una volta llarga recordant milt i un moments, la vaig veure per tots els racons, corrent, estirada, bordant, bebent aigua... quan vaig arribar a casa vaig fer una carpeta amb moltes fotos seves i me les vaig mirar un parell de cops...
Ara toca el que més costa que és dir-ho a la gent que la coneixia i començar a acostumar-me a la seva absència.
12 comentaris:
Anims fiera!!!!!! A veure si ens trobem un dia i fem unes birretes....
Salut
Molts ànims!!
Jo encara recordo a la Gresqueta, no es poden oblidar quan tels estimes, la meva era la meva germana negra peluda... i a la Kona alguna que altre vegada li dic Gresca...però no s'enfada.
Sempre estarà al teu costat mentre la duguis al cor.
Molts petons!!
òscar,
molts ànims.
una abraçada,
jag75
Oscar,
Las fotos de la Nura son preciosas, especialmente la de la playa y vuestras pisadas. Siempre estaba contigo y tan contenta a verte llegar a casa. Lo siento.
Besos - para ti y para la Nura.
Anna.
Ei Oscar,
cal mirar endavant amb el bagatge del passat......
Tenim un Coll Formic pendent..... A veure si podem fer-ho abans d’acabar el mes..... Vinga una forta abraçada des de Vic
Gràcies imma i Gabri, de moment no crec que agafi un altre gos, sempre deia que quan es moris la Nura no en tindria més de gossos per que et lliguen molt... ja veurem per ara no. vaig veure al Blog que va anar molt bé la boda i el viatge, m'enalegro us ho mereixeu tots dos.
Gràcies Jordi! vindràs a Salou?
Muchas gracias Anna! a Esther tambien le gusta mucho esta foto :-)
Josep Maria a veure si quedem per a setmana després de Zarautz o a primers de la setmana que ve, segons com acabi de Salou et dic alguna cosa.Un aabraçada des d'Hopitalé... :-))
L'home pot mesurar el valor de la seva ànima en la mirada agraïda que li dirigeixi un animal al quan hagi ajudat
Plató.
molts ànims.
Ho sento en l'ànima Oscar, no pateixis per no ser allí quan va morir, tot el que li havies de demostrar li ho vas donar en vida. Com podem arribar a estimar tant aquests animalets?? jo vull al meu gos més que a mi!!
M'agrada la frase que has deixat anar fent...
byk moltes gràcies, i tant que li vaig rpoporcionar la millor vida que vaig poder, però sempre hi ha peros... no?
LLum em va agradr molt parlar ahir per la nit amb tu. Em vaig sentir entès,gràcies.
Valor, pit i coratge!!!
Us vau donar moltes alegries mutues i aquest és el bagatge que us heu de quedar tots els que vau disfrutar amb ella!!!!
Una forta abraçada!!!
Ei Cosinet, ànims,força,valentia...no se que més dir-te,les paraules no "fluyen"por mi mente,si ella tornés a viure,sense dubte ninguna voldria tornar a viure-la amb tú m'hi jugo les mans,t'estimo
Gracies Jordi i Susanna!
Publica un comentari a l'entrada