dijous, 6 de juliol de 2017

Finisher a Zarautz 2017

La veritat és que jo tenia clar que m'havia retirat de la mitja, llarga distància... però aquest any el germà esportiu, en Jordi Vilardaga, que sempre em deia que no podia venir a Zarautz em va dir que si que podia... així que a les deu del matí d'un dissabte de Febrer els dos davant l'ordinador vem fer la inscripció per Zarautz.
Curiosament jo en aquell moment estava patint una puvalgia que no volia marxar i no em deixava córrer, però vaig pensar que era igual, el meu cos es posaria bé... Flipat! :-)
Vaig començar a entrenar sobretot la bici, al viure a Sant Cugat sortia pocs kms però per Collserola, cosa que em feia pensar que milloraria la bici.... Flipat!! 
I com sempre com que tenia un acceptable nivell aquàtic vaig deixar pel final els entrenos de natació pensant que em posaria a tò en pocs dies.... Flipat!!!
Al final Zarautz et posa a lloc i reculls el que has entrenat... pitjor marca personal a Zarautz... jajjaja però tot i això vaig Gaudir de valent.
Marxem a Zarautz dijous animats i contents, arribem tard a la casa i a dormir.
Passo mala nit, noto que encara no estic recuperat de la Grip de la setmana passada, segueixo amb mocs i mal de coll.
Ens despertem i sortim a fer la volta de Meagas en bici, ens ho passem bé, riem i en alguna estona apretem el ritme per que vegi el Jordi a quina velocitat ha d'anar per assolir l'objectiu de fer les dugues primeres voltes en un parell d'hores, s'anima, ho veu factible.






Anem a dinar a Pasaia, fem una volta i anem en cotxe a veure el muro de Aia... aquí el Jordi se li canvia la cara... jajajaja ja no veu tant clar passar el tall de bici, l'animo i li dic que si que ho farem.
Per la nit torno a estar malament, no dormo bé, em costa descansar, em plantejo no sortir...
Matí de calma tensa... decidim quedar-nos a casa fent temps, per dinar a les 12 i baixar a deixar les bicis i marxar cap a Getaria, així ho fem i anem tranquils i amb temps de sobra.
A Boxes hi ha molt de control, gorro de natació, dorsal, xip, llicencia, dni.... sembla un control de l'aeroport.
Ho deixem tot, agafem el neoprè i marxem a buscar el autocar, per la carretera veiem que el mar està relativament o enganyosament en calma, baixem de l'autocar, tenim les cares serioses, no parlem massa... anem baixant cap a la platja i ens trobem al Toni Noe, bona excusa per xerrar una mica fer bromes, fotos, arriba l'Alex i s'ajunta al grup, després arriba el Xavi, company de Picornell i finalment els nous companys del Prat, això ens ha relaxat, després saludem a altres coneguts, ens posem els neoprens i baixem a provar l'aigua, està bona poc freda per ser on som, nedem poc que falta molt :-D





Natació;
Com sempre surto a l'esquerre, m'obro per evitar cops... cada dia hi ha mes que pensen com jo... aviat hauré de sortir pel mig...jajajja el mar el trobo brut, hi ha moltes algues, un tiu es va creuant davant meu, picant molt de peus ... que pesat... finalment s'aparta, menys mal... les ulleres no he volgut posar-lis liquid per que no s'entelessin, ja que després em piquen molt els ulls i això fa que no vegi un pijo... m'emprenya no poder veure el paisatge ni agafar referències, paro un parell de cops a posar saliva a veure si així deixen d'entelar-se, però no hi ha manera. Veig que la primera boia la passo molt lluny, no em preocupa, segueixo endavant, nedo, penso, gaudeixo... arribo a la segona boia i també la passo lluny, no passa rés, tot està bé, començo a pensar que se m'està fent llarg això... Tot d'omplegat noto que la corrent m'està apropant cap a les roques, que raro, però aquí sempre diuen que hi ha moltes corrents... intento tirar cap a dins i busco la darrera boia però no la veig, segueixo el mogollon, avanço a mes triatletes que ells a mi. per fi veig la ultima boia i veig que la tinc ben encarada a diferència de les altres dugues, després vaig veure que va ser un error passar tant enganxat aquesta boia. Just la passo i uns metres mes endavant noto una ona que em rebolca amb ganes, joder!! com surto d'aquí, amb lo tranquil que anava... em giro i veig que ve un altre ona, aquesta l'encaro i no em rebolca com l'altre, quasi toco però he de seguir nedant, així ho faig, mirant de reüll que no en vingui cap mes de grossa... alguna que ve l'agafo amb més compte, finalment toco sorra i puc caminar, miro el Garmin de l'Olga i veig que porto 50 minuts, lent però bé, sento que em criden al costat, Oscaaar! i veig que és l'Àlex Carreras, jajaja sortim lluny de boxes i hem de córrer bastanta estona per la sorra, em surten 3100 metres, el tram de córrer per la sorra ha fet augmentar la distància, per això deia jo que no ha estat bona l'estratègia. 




Ciclisme;
Com sempre a la bici m'avança molta gent, no passa rés, he de fer les dugues voltes amb una hora cadascuna. Veig que no vaig mes ràpid que altres anys però pujo amb menys esforç, la tàctica és pujar a ritme tranquil i apretar en les baixades i zones planes, durant tota la primera volta em segueixen avançant triatletes, algun Català quan veu que porto mono del Prat, m'anima, sempre motiva que algú t'animi. el tram de Zumaia fins a Zarautz per la costa sempre m'agrada molt fer-lo i aquest any amb sol i bon temps encara més :-) primera volta en 1 hora clavada, anem bé, però em noto cansat, començo la segona volta i el carrer per on encarem la pujada es espectacular veure a tanta gent animant, quina passada!! 
Al començar la segona volta veig que una noia tira cap amunt, penso que s'ha equivocat, però quan li dic em deixa anar un... "que te pinsas que todas vamos tan ràpido como la Saleta ? jajajja que bona, riem i anem pujant, al final de la segona volta em passa una cosa que mai m'havia passat, m'entren unes ganes brutals de veure una coca cola :-O  Segueixo prenent els gels cada 30 minuts, alternant amb cafeïna i sense cafeïna i cada hora una pastilla de sals, penso en el muro a Aia i  en que no podré pujar, fa bastanta calor, a la segona volta ja queda molta menys gent al circuit, només quedem els mals ciclistes o els mals nedadors, amb dos o tres anem fent la goma, un va mes ràpid a les baixades, l'altre a les pujades i l'altre en el pla, respectem les distàncies, arribem a Zarautz, aquesta volta he trigat una mica mes, em plantejo parar i anar cap a boxes, però quan entro al carrer que ens fa creuar Zarautz veig a gent animant, i per inèrcia segueixo, surto de Zarautz, tinc molta set, no em queda aigua, segueix fent calor, recordo que a la pujada e Orio hi ha un avituallant, hi arribo i demano aigua, em diuen que no en queda, em queixo i els hi dic que no pot ser que no hi hagi aigua en un dia de tanta calor, em donen isotònic, penso que això em donarà mes set però bec, no tinc rés més, el Isotònic està fresquet i és força bo, baixo cap al port i agafo el desvio que em portarà cap als murs d'Aia... fa un dia fantàstic, miro el paisatge, gaudeixo de tornar a estar participant al Triatló de Zarautz, un dels mes bonics i durs per mi, durant tota la prova he pensat en això en ser un privilegiat de poder estar aquí, de que el meu cos pugui seguir venint aquí i gaudint molt de ser-hi.




Arribo als murs, poso el 28 i vaig pujant apretant les dents, estones de peu a la bici i d'altres assegut, encara hi ha gent animant, m'alegra, veig caure a un de la bici i aviso al public que el vagi a ajudar, com si no tingués jo feina per pujar i mantindrem damunt de la bici :-D vaig fent les pujades amb calma, al meu ritme, veig que tinc temps, que passaré el tall i em relaxo...potser una mica massa, en el darrer tram un dels que anima em diu si vull que n'empenyi i li dic que no, que vull fer-ho sense ajuda ;-) ja he passat la part mes dura, tot i que segueix pujant la carretera, finalment arribem a Aia, començo la baixada i després un tros pla que no s'acaba mai, encara falta Txurruca que és la darrera pujada dura, començo a pensar que tot i no trobar-me bé seré finisher un altre cop... això em fa somriure, passo pel port de Orio i cap amunt, darrera pujada, es dura, no s'acaba mai i al final de la pujada veig a gent que està animant, els hi agraeixo els ànims i començo la baixada cap a Zarautz, estic cansat, mal de cap, prenc un gel i cap a boxes, arribo, em poso les Newton i començo a córrer.
Cursa a peu;
Per agafar una mica d'empenta em prenc un recobery que sembla que em carrega una mica les piles, però veig que he d'agafar un rime de supervivència per acabar, veig que vaig a 5:30 el primer km, no em veig capaç d'anar més ràpid, no em preocupa, vaig fent, passo per la zona de la plaça de la Musica i l'ambient com sempre és espectacular, molta gent animant, criant el teu nom, jo xocant les mans dels nens, això és una festa del triatló, m'agrada, porto 3 kms... el tros del costat de la via es mes tranquil, tot i que la gent anima molt també i quan arribes a la zona del final del poble hi ha un grup que sempre hi son, aquests veuen i riuen i animen molt, aquest any han et un bucle per dins d'un parc i també hi ha un grup que anima molt, quina passada, també hi ha un parell de mangueres en el circuit de córrer que quan passes s'agraeix moltíssim que et tirin una mica d'aigua, segueix fent calor, passo per la zona de terra i entro al malecon, el passeig de fusta sembla que no però té petites pujadetes que toquen la pera, m'agrada aquest tros per que veus la platja, el sol que mica en mica va baixant, el vent de cara, és un moment per gaudir, per fi arribo al punt de gir, ja tinc la primera polsera de color taronja, només falten dos... segueixo en el ritme de supervivència, 5:30-5:45 quan passo pels avituallaments paro a veure coca cola, ara si i aigua, prenc un gel cada 30-35 minuts i sembla que el cos segueix aguantant, mica en mica un dolor que notava al començar a córrer a la planta del peu ha anat desapareixent. Segona volta amb la mateixa filosofia i gaudint de les passes que faig, content de poder córrer, lent però córrer, vaig contant els kms, ja porto 10, estic a la meitat, no he vist al Jordi, se que va davant meu, espero que estigui gaudint de l'experiència, agafo la segona polsera de color verd... només falta una volta i la gaudeixo al màxim, ja quedem pocs triatletes al circuit, agreixo els ànims a la gent, els aplaudeixo i ells animen encara amb mes força, intento somriure i seguir corrents, no se quan tornaré a venir a Zarautz però aquesta vegada ha estat una d eles que mes he gaudit l'experiència, recullo la darrera polsera i vaig cap a meta, xoco mans, somric, aplaudeixo arribo a la meta i quasi m'emociono, torno a ser Finisher a Zarautz, veig al Jordi, em ve a abraçar i a donar-me les gràcies per l'experiència, li ha agradat molt, estem contents, jo grogui però content. menjo fruita, bec alguna cosa i anem a recollir les bicis per dutxar-nos i anar al sopar de l'organització.
Allà com sempre compartim les experiències viscudes, aquest any amb els nous companys del Prat Triatló, el meu nou club :-)








dilluns, 29 d’agost de 2016

Carros de Foc 2016 setè dia... passeig a per l'Utim segell i tornada a casa.

Ens despertem aviat i després d’arrassar en el bufet lliure de l’hotel, quina passada... agafem els trastos i marxem amb el cotxe fins al pàrquing que hi ha abans de Sant Maurici, agafo la càmera i pugem cap a l’estany de Sant Maurici i a cercar el darrer segell, el del refugi d’Ernest Mallafré, que no vam poder passar el dia després de la pallissa del primer dia, anem pujant sense presa però amb ganes, anem creuant a altre persones que van i venen i recordem el nostre pas pel refugi del Pla de la Font, la baixada, el Pic del Pineto... molts records d’un dels dies mes durs de les nostre vides a nivell físic i psicològic... al final de la pujada fins a l’estany de Sant Maurici l’Olga decideix començar a córrer i arribar corrent, jo la segueixo caminant... arribem i posem el segell que ens faltava... ara si que els tenim els 10 J tot i que ens queden dos trams per fer, per nosaltres l’èxit ha estat total, ara tenim una història mes que explicar, una vivència mes, una mica de bagatge mes en la muntanya i amb mes ganes de fer coses en aquest àmbit que tant ens agrada.

Baixant cap a Sant Cugat parem a dinar i ens fotem un altre homenatge... jajjaja tinc la sensació que tot i les pallisses que ens hem fotut crec que m’he engreixat... jajjaja i que? Ha estat una experiència inoblidable i gaudida al 100 per 100.









diumenge, 28 d’agost de 2016

Carros de Foc 2016 Sisè dia...darrer esforç

El sisè dia va començar emboirat, vam matinar i vam tornar a sortir aviat, en principi estàvem animats, ja que tot i agradar-nos moltíssim el que estàvem fent, el cansament acumulat ens feia tenir ganes d’acabar la ruta i poder tornar a sentar-nos en el Turan per moure’ns... J
Com ja sabíem el dia el vam començar pujant, el camí que havíem fet de baixada el dia anterior, enmig de la boira no vam poder gaudir gaire del paisatge però potser això va fer que ens centréssim mes en el camí que havíem de fer, puja que pujaràs fins a dalt del coll... després vam fer un tram planet i era curiós per que sentíem els esquelles de les vaques però no les podíem veure per la boira i mica en mica també ens va començar a acompanyar la pluja en algun tram, la pluja era fineta, però suficient per que jo estigues tot el matí amb una bossa de plàstic per la càmera i així evitar que es mullés.









Mica en mica el camí es va anar complicant i vam haver de començar a pujar el coll de Colomers, no era massa exigent, però ja era la segon apujada del dia i es notava el cansament, com quasi tots els dies, jo anava una mica per davant de l’Olga, ella s’ho prenia amb calma i de tant en tant fèiem alguna paradeta per menjar alguna cosa i veure aigua i beguda isotònica. Malauradament el fuet se’ns havia acabat feia un parell de dies... Quan vam arribar al cim del coll de Colomers seguia plovent, però la boira va anar disminuint, la baixada fins el refugi de Colomers era molt agradable però teníem ganes d’arribar per fer un descans i jo mes, ja que estava desitjant arribar per menjar un entrepà de truita a la francesa J així ho vam fer, va ser un dinar espectacular... entrepà de truita a la francesa amb coca cola... que bo que estava. Ens tornem a posar bambes i xubasquero i cap endavant, jo tenia els peus ben xops però no tenia calçat de recanvi, així que no hi havia altre opció que anar amb els peus en remull...













No se ben bé en quin moment va deixar de ploure i va començar a sortir el sol tímidament, en aquest punt del trajecte, arribant a Saboredo ens van dir que ens creuaríem amb els corredors de la cursa Buff epic trail que feien un tram per aquest indret i així va ser, tot d’omplegat vam començar a veure banderetes de colors que marcaven el recorregut de la cursa i els corredors van començar a aparèixer per darrera nostre, els deixàvem passar i els animaven, la majoria anaven destrossats i deien que era una cursa molt dura i molt tècnica, en aquestes que se’ns presenta una de les pujades mes dures de les que vam fer... el Coll de Ratera... que dura que era aquella pujada... empinada i per variar aquesta era majoritàriament de terra vermella, fang i algun tram de pedres, ens va costar arribar al cim però un cop allà ens pensàvem que la feina estava feta i en breu arribaríem a Saboredo per agafar el camí cap on teníem el cotxe... res mes lluny de la realitat... el tram fins a Saboredo  va ser dur i amb bastants trams de pedres grans, el que menys li agradava a l’Olga, junt amb les baixades... finalment arribem al refugi... ens va fer gracia tornar a estar allà veure als responsables del refugi, que per suposat no ens recordaven... jajaja i veure el muntatge de la buff epic trail que tenien allà un avituallament, quatre fotos i cap a buscar el Turan.

















La baixada aquesta va tornar a ser un suplici per l’Olga que li feia mal el genoll i ja no li quedava força per seguir, però amb algunes converses i quatre bromes vam arribar al lloc on havíem deixat el cotxe, deixem les motxilles al maleter, fem una darrera ullada i marxem a dormir a Espot, ja que al dia següent jo volia anar a buscar el darrer segell al refugi que ens faltava.

Ens allotgem a un hotel la mar de xulo a Espot i per sopar ens fotem un dels nostres homenatges ... txuleton per mi i xai per l’Olga... ESPECTACULAR SOPAR!! J