Carros de Foc 2016 Sisè dia...darrer esforç

El sisè dia va començar emboirat, vam matinar i vam tornar a sortir aviat, en principi estàvem animats, ja que tot i agradar-nos moltíssim el que estàvem fent, el cansament acumulat ens feia tenir ganes d’acabar la ruta i poder tornar a sentar-nos en el Turan per moure’ns... J

Com ja sabíem el dia el vam començar pujant, el camí que havíem fet de baixada el dia anterior, enmig de la boira no vam poder gaudir gaire del paisatge però potser això va fer que ens centréssim mes en el camí que havíem de fer, puja que pujaràs fins a dalt del coll... després vam fer un tram planet i era curiós per que sentíem els esquelles de les vaques però no les podíem veure per la boira i mica en mica també ens va començar a acompanyar la pluja en algun tram, la pluja era fineta, però suficient per que jo estigues tot el matí amb una bossa de plàstic per la càmera i així evitar que es mullés.

Mica en mica el camí es va anar complicant i vam haver de començar a pujar el coll de Colomers, no era massa exigent, però ja era la segon apujada del dia i es notava el cansament, com quasi tots els dies, jo anava una mica per davant de l’Olga, ella s’ho prenia amb calma i de tant en tant fèiem alguna paradeta per menjar alguna cosa i veure aigua i beguda isotònica. Malauradament el fuet se’ns havia acabat feia un parell de dies... Quan vam arribar al cim del coll de Colomers seguia plovent, però la boira va anar disminuint, la baixada fins el refugi de Colomers era molt agradable però teníem ganes d’arribar per fer un descans i jo mes, ja que estava desitjant arribar per menjar un entrepà de truita a la francesa J així ho vam fer, va ser un dinar espectacular... entrepà de truita a la francesa amb coca cola... que bo que estava. Ens tornem a posar bambes i xubasquero i cap endavant, jo tenia els peus ben xops però no tenia calçat de recanvi, així que no hi havia altre opció que anar amb els peus en remull...

No se ben bé en quin moment va deixar de ploure i va començar a sortir el sol tímidament, en aquest punt del trajecte, arribant a Saboredo ens van dir que ens creuaríem amb els corredors de la cursa Buff epic trail que feien un tram per aquest indret i així va ser, tot d’omplegat vam començar a veure banderetes de colors que marcaven el recorregut de la cursa i els corredors van començar a aparèixer per darrera nostre, els deixàvem passar i els animaven, la majoria anaven destrossats i deien que era una cursa molt dura i molt tècnica, en aquestes que se’ns presenta una de les pujades mes dures de les que vam fer... el Coll de Ratera... que dura que era aquella pujada... empinada i per variar aquesta era majoritàriament de terra vermella, fang i algun tram de pedres, ens va costar arribar al cim però un cop allà ens pensàvem que la feina estava feta i en breu arribaríem a Saboredo per agafar el camí cap on teníem el cotxe... res mes lluny de la realitat... el tram fins a Saboredo  va ser dur i amb bastants trams de pedres grans, el que menys li agradava a l’Olga, junt amb les baixades... finalment arribem al refugi... ens va fer gracia tornar a estar allà veure als responsables del refugi, que per suposat no ens recordaven... jajaja i veure el muntatge de la buff epic trail que tenien allà un avituallament, quatre fotos i cap a buscar el Turan.

La baixada aquesta va tornar a ser un suplici per l’Olga que li feia mal el genoll i ja no li quedava força per seguir, però amb algunes converses i quatre bromes vam arribar al lloc on havíem deixat el cotxe, deixem les motxilles al maleter, fem una darrera ullada i marxem a dormir a Espot, ja que al dia següent jo volia anar a buscar el darrer segell al refugi que ens faltava.

Ens allotgem a un hotel la mar de xulo a Espot i per sopar ens fotem un dels nostres homenatges ... txuleton per mi i xai per l’Olga... ESPECTACULAR SOPAR!! J