Deu anys... Son molts anys... Recordo perfectament aquell dia... Pel matí vaig treballar a la fundació on encara treballo( la setmana passada va fer 11 anys) va ser un dia normal, sense cap situació especial... Feia temps que m'estava tractant d'una fascitis plantar al peu dret i durant tot el dia estava content ja que notava milloria i pensava que podria Correr la mitja de Granollers i intentar baixar de l'hora i trenta minuts... A mig matí el meu amic Narcís em va trucar per dir-me que el grup amb els que jugava a bàsquet feien un partit amistós i recordo que vaig estar a punt de dir-li que no PK volia recuperar bé la fascitis però al final vaig pensar que m'ho passaria bé jugant a basquet... Ara penso que si no hi hagués anat potser no m'hagués trencat... Qui sap??
Per la tarda vaig anar a Cerdanyola a treballar al Guiera fent classes de natació i crec recordar que m'ho vaig passar bé amb els nens :-) i quan vaig plegar vaig marxar al partit...
El partit era en la pista d'una escola de Sants recordo que m'ho vaig gaudir força, em notava àgil, fort, ràpid en comparació amb els altres jugadors, la majoria amb sobrepès i mala condició física... En un contratac recordo que vaig notar una fiblada a la planta del peu... La fascitis s'havia reproduït :-( això em va tocar la pera... Ara que quasi estava bé :-( però com que m'ho estava passant bé vaig seguir jugant... Recordo que el partit no acabava mai però a mi no m'importava seguía gaudint del moment... I en aquestes que tot d'omplegat em passen la pilota i al arrencar per anar cap a la Cistella noto com un cop al tendo d'Aquil·les...després vaig saber que d'això se'n diu el síndrome de la pedrada...em giro per cagar-me en el cabro que m'havia donat una patada, pensava jo... i no veig a ningú :-o intento posar-me dret i noto com si en el taló hi hagués un forat i perdo l'equilibri... Miro al peu i veig que el tendo no hi és :-o ha desaparegut... Allò no es normal... Vaig a la dutxa i mentre em dutxo el Narcís em diu que allò és un cop que no passa res... Jo veig que allò no està bé allò és xungo... Els hi dic que em portin a Bellvitge i així ho fan...Al poc d'arribar tinc diagnostic... Rotura espontánea del tendo d'Aquil·les, al dia següent em van operar.
A dia d'avui el meu Aquil·les no ha tornat a ser mai el que va ser, al principi no tenia força, em feia mal tota l'articulació del turmell per haver estat 8 mesos enguixada, notava fiblades, de tant en tant s'ha inflamat, a vegades a fet mal,i darrerament des de fa 7-8 mesos ha sortit com un gra que no acaba de marxar...
Pero el mes important es que després d'una lesió com aquesta tot canvia... Ja no pots saltar com abans( vaig quedar segon a un concurs de mates quan tenia 16 anys :-)) no corres igual, no pots posar-te de puntetes amb el peu esquerre, quan pedalo quan vaig en bici el preu faci un moviment estrany que no he pogut corregir per molt que hi he intentat i per descompensacions del cos tens més lesions...
Pero aprens a lluitar, més del que ja sabies, aprens a esforçar-te més del que ja feies, aprens a entrenar amb dolor quasi sempre ( això també té a veure l'edat :-p) aprens a veure com quasi tots els companys van millorant mentre tu tot i els teus esforços tot just aconsegueixes mantenir-te, aprens a gaudir del plaer de poder Correr per Collserola, valores molt més qualsevol petit objectiu que assoleixes, i aprens a lluitar contra les emocions negatives que et produeix el no estar mai ni poder estar mai més al 100 per 100 si més no PK una part del teu cos és més curta per la xapussa que et va fer un metge apunt de jubilar-se que et veia com una màquina humana espatllada i no com una persona que vivia i viu l'esport amb intensitat i passió...
10 anys de la primera Rotura del tendo d'Aquil·les... Quan de temps... També valoro molt totes les curses que he pogut fer des de llavors i fins i tot dos Ironmans, bé, Ironcats :-)... Després de que la doctora que supervisava la rehabilitació en una de les sessions em digues que havia de deixar de fer esport PK el meu tendo era defectuós i si ho era un ho seria l'altre... Amb lo que les possibilitats de tornar a trencar-me eren molt altes... oblida l'esport...em va dir... Aquell dia em vaig fer un tip de plorar boca terrossa en la camilla del centre de rehabilitació... però per sort no li vaig fer cas, vaig seguir lluitant com quasi sempre he fet i vaig tornar a gaudir de l'esport i amb ell de sentir-me viu, PK per mi l'esport és una part molt important de la meva vida i m'ajuda a ser una mica feliç en petits moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada