Terra de Remences 2010

El passat diumenge vaig participar en la marxa ciclista Terra de Remences, una de les marxes ciclistes en les que he participat més boniques i més ben organitzades.
Com cada any vem marxar el dissabte amb el Pepiño cap a Olot, aquesta vegada vem anar a dinar a casa de la seva germana que ens va fer un munt de carn a la brasa, que estava boníssima... :-)
Per la tarda vem anar a recollir els dorsals i mica en mica van anar arribant la resta de companys del Provençalenc i els del Picornell, aquest any erem un munt de gent coneguda.
Després de sopar vem anar a veure el nostre gran Barça que va guanyar al Sevilla i està més aprop de guanyar la lliga per segon any consecutiu... :-)
Aquest any vem anar a una casa de Colonies al costat de Joanetes i la veritat és que no va anar massa bé, segons el meu parer clar, menjar no massa bò, ´no molt bona atenció i a sobre i potser el pitjor llits petits... cosa que va fer que dormís fatal...
A les 6:10 ens despertem i després d'esmorzar marxem cap a la sortida, aquest any no hi ha foto amb els Provençalencs per que hi havia presa... :-( però si que n'hi ha amb els Picornells... :-)
Sortida cap a les 8 amb molta gent, sortim darrera de tot :-O com sempre els primers kms la gent va esperitada, molt ràpid, quan començem una de les primeres rampes apareixen el Joan i el Jesus, dos Picornells que han arribat una mica tard, fem cuatre bromes i anem pujant, quan arribem a dalt del Capsacosta espero al Pepe que al veure que comença a ploure vol donar la volta, li dic que no, que segueixi, que ens ho passarem bé, segueix, jo al ploure penso en l'entreno de la setmana anterior, que vaig fer 80 kms plovent i m'ho vaig passar genial, també és important que anava molt ben acompanyat... ;-) . La baixada cap a Ripoll tota l'estona plou, pro jo m'ho passo genial, avanço a gent que no em pot seguir, vaig a tope... :-) arribant a Ripoll recordo la mitja Marató que vaig fer l'any passat, la primera mitja marató en molt de temps, bon record. Comença l'ascenció al coll de Canes i veig que vaig bé, avanço al San Juanes del Provençalenc i fem broma, quan arribo a l'avituallament veig a l'Asun que sembla estar una mica agobiada, fem broma, espero al Pepe i sortim els tres junts, però com em trobo bé apreto una mica i marxo, la baixada cap a Olot la gaudeixo al màxim però amb precaució, quan veig que el comptakilòmetres marca 70 per hora freno, per que tinc la sensació de que la bici no aguantarà... jajaja arribant a la Vall m'atrapa el Dani que m'acompanya fins el desvio de la llarga, no se que fer però finalment tot i el vent que fa decideixo girar i tirar cap al Bracons...
Aquest any ja sabia on anava i com que no tinc presa, poso el 27 des d'abaix i vaig tirant cap amunt, la veritat és que és dur de collons, però jo a lo meu, arribo a l'últim kilòmetre i mig i estic a punt de plegar per que veig que allò és una animalada, miro el manillar i veient les gomes de la bona sort que hi porto apreto les dents i tiro cap amunt, arribo quasio a dalt i fins i tot tinc temps de dir-li a la noia que fa fotos que s'esperi que posaré per la posteritat ... jajjaja
Un cop a dalt em plantejo si seguir o no, mentre pujava he vist al Roger que baixava i m'ha fet ganes de seguir-lo, però un cop a dalt em dic, vinga Òscar segueix endevant i gaudeix de la marxa.
Fa vent i la baixada la faig poc a poc, quan arribo a Torello tinc algun "amago" de rampa, però estiro i sembla que passa el perill, el trajecte fins a manlleu és fa dur, fa vent, està nuvol, fa fred, però finalment arribo i paro a l'avituallament a fer una coca cola... perdò Pepsi... La pujada de Cantonigròs, s'hem fa eterna i a sobre tinc la sensació de desfallir en varies ocasions, collons que dur que és això dle ciclisme... finalment arribo a dalt i torno a parar Pepsi, taronja, gel i cap amunt, la darrera pujada torno a patir però finalment arriba la baixada i vaig tant grogui que he de parar a mitja baixada per que tinc la sensació de que me la fotre si no paro a recuperar-me una mica... algun dels que m'avança baixant m'anima, al cap d'uns tres minuts segueixo baixant, arribo a meta destroçat, he patit molt més que l'any passat, he reduit 4 minuts el temps de l'any passat tot i que això és el de menys, la lliçò és contundent... " no tornis a fer una d'aquestes animalades si no estas preparat".Quan sedmbla que em començo a recuperar veig a una noia amb un maillot del Barça i li ensenyo la meva samarreta i llavors ella va i em diu... tu ets l'ôscar Gómez... jo em quedo flipat i li preguno qui és ella... Sóc la Mònica, tu eres el meu entrenador de basquet... jajajjaj quina ilusió, mai m'ho hagués pensat... :-) un retrobament inesperat... :-)
Bé, aquest ha sigut un bon entreno per Zarautz a veure si ara les proves de cursa a peu van bé i poc acabar la prova vasca... :-)