Aquest any, com cada any des de el 2005, excepte el 2006 que va ser l'any en que em vaig trencar el tendó d'aquiles, he tornat amb els companys del C.C.Provençalenc a la bonica població de San Privat d'En Bas, on tenim la pensió on dormim el dia abans de participar a la marxa ciclista Terra de Remences.
Aquest any i com a preparació per la Quebrantahuesos tenia clar, en un principi, que faria la marxa llarga de 175 kms i amb aquesta mentalitata em vaig presentar a la linia de sortida.
A les 7:15 amb puntualitat marcada pel capo Carles fem la foto de grup i sortim cap a Sant Esteve d'En Bas. I a les 8 en punt donen el tret de sortida de la Marxa.
Els primers kms, com sempre, la gent va a sac, jo em poso a ladreta i que vagin passant, tinc la sensació de que en qualsevol moment hi ha d'haver-hi un accident i em tiraran per terra... un que és una mica porug... :-O ;-) la cosa es calma quan es comença a pujar el Capsacosta, no tinc bones sensacions, no m'acabo de trobar bé damunt de la bici... m'avancen la Eli i la Neus que porten un bon ritme... com puc arribo a l'avituallament i allà trobo al meu amic, El Pepe, que m'està esperant, fem un mos i cap avall que fa baixada... en un moment de la baixada veig que es queda enrere... l'espero però no ve... i llavors visc el meu moment de gloria... :-O jajaja em poso a tirar d'un grup i arribant a Ripoll agafo el grup de devant... porto a roda a mes de 50 participants ;-) potser he fet massa alardes de força... i ho pagaré més tard... sortint de Ripoll comença el coll Cannes... i jo agafao el meu ritme tranquil, en aquestes que apareix el Pepe... Hombre... que haces tu por aquí... jajaja unes "rises" i seguim endevant, ell fa el de sempre... ahora me quedo, ahora pongo plato y me voy... jo ric de veure les seves "patrañas" distractories... jajaja parem a l'avituallament i fem un mos, allà la Mariona que feia temps que no veia em fa una foto :-)
Quan arribem dalt de Canes ens ajuntem els dos i baixem bastant ràpid, de fet només ens ha avançat un corredor... en un dels revolts m'he espantat per que una furgoneta que pujava quasi choca amb el Pepe que estava fent un ava´nçament un pel temerari... aiiii Pepiño...
Quan arrrivem a Olot, se m'acaven les forces... i encara queda molt... no portem ni 100 kms... em prenc un gel i confio en que em doni forces per seguir... els dubtes de si faig la llarga o em quedo a meta son grans, no em trobo massa bé... però quan arribo al creuament veig que hi ha un ciclista que s'assembla al Pepe que tira cap a Bracons, somric i em dic, doncs vinga... cap amunt...
La pujada del Bracons la gaudeixo i em trobo amb forces, avanço alguns participants i arribo a dalt amb un somriure...fins i tot faig bona cara per la foto... ;-)
faig la foto de rigor i decideixo seguir, de fet ho tenia clar... si arribava a dalt de Bracons acabava la marxa... o almenys ho intentaria...
només començar a baixar comença a ploure a les curves he de frenar bastant per por a caure, la baixada del Bracons no és una gran baixada ja que hi ha algun tobogan una mica emprenyador...
Arribant a Torello ja vaig totalment xop i amb un dolor al beso que no se de que és i em molesta bastant, intento fer estiraments però segueix fent mal... en ple diluvi em trobo amb en Miquel, un home que m'acostumo a trobar en les marxes que sempre fa la llarga... :-) anem junts fins l'avituallament de Manlleu i parlem sobre la Quebranta, de si és dura, de si no... de com afrontar-la, etz... sortim junts però als pocs metres es queda enrere... jo vull acabar tot i que queden mes de 40 kms... la pujada a Can Toni Gros avanço algun ciclista, la cama segueix fent mal, la pluja no para de remullar-nos i la pujadeta suau no s'acaba mai... en alguns moments penso en plegar... però sóc una mica tossut i persistent... i segueixo... per fi arribo a l'avituallament, no em trobo gens bé, menjo alguna cosa, pixo i endavant... llavors apareix la boira i el fred... i jo tot xop... que dec pesar 10 kilets mes... quin suplici... la pujadeta final a Condreu m'acaba de matar... només penso en la baixada i en intentar baixar de 8 hores... cosa que cada cop ho veig més impossible... la baixada final estic mort de fred... m'he posat els manguitos mullats per intentar abrigar-me però em sembla que tinc més fred encara.... vull arribar però entre el fred i el terra mullat vaig poc a poc per no caure... només em faltaria això ara... finalment arribo a meta amb la cara desencaixada... COM HE PATIT... no m'agrada patir tant... i penso que a la Quebranta serà pitjor i no em ve de gust... em començo a replantejar anar-hi... ja veurem.
Ah! per acabar de gaudir del dia el trajecte del pavelló fins a la pensió cau aigua, molta aigua... vaig pedalant i rient sol... això ja és es colmo... jajajja
Quan entro al menjador els companys m'aplaudeixen i els hi agraeixo, per`po estic destroçat i quasi ni em surt un somriure ;-)
Per cert, ja fa un any de l'Ironcat... hi he pensat força aquest dies :-) quins records. :-)
